Poc a poc volem rescatar de l’oblit les dones científiques invisibilitzades que al llarg de 30 segles han contribuït a la creació del gruix del coneixement científic sense el merescut reconeixement per part de la societat. Entre totes, tot.
Lise Meitner
Dona, jueva i científica.
Va néixer en 1878 a Viena, en 1901 va iniciar els estudis de Física a la Universitat de Viena i en 1906 es va doctorar, éssent la primera dona en fer-ho. En 1907 es va traslladar a Berlín per treballar a l’institut Kaiser Wilhelm de Química. Va treballar amb el químic Otto Hann, amb qui en 1918 publicà l’article sobre el descobriment de l’element 91 de la taula periòdica, el protactini (Pa) i amb qui va aconseguir demostrar la fissió nuclear, tot i que no va ser galardonada amb el premi Nobel.
De 1923 a 1933 va exercir com a professora a la universitat de Berlín fins que Hitler va pujar al poder i se li va impedir impartir clase. Continuà amb la seva feina a l’institut Kaiser fins 1938, moment en què Alemanya annexionà Àustria. En aquest moment Meitner fugí de manera precipitada amb l’ajuda d’amistats.
Fou cridada per EEUU a participar en el projecte Manhattan, cosa que hagués solucionat els seus problemas econòmics però es va negar al·legant raons morals. Després de la Segona Guerra Mundial va ser convidada a tornar definitivament a la Universitat de Berlín, posició que també va rebutjar perquè no podia tornar a treballar amb científics que havien contribuït o almenys tolerat l’horror nazi.
En 1949 va rebre la medalla Max Planck i ,en 1966, el premi Enrico Fermi en EEUU. Va morir en 1968 i avui en dia se la considera un referent científic i moral, tal i com va exposar en una conferencia davant de la Unesco en 1953: “La ciència fa que la gent busqui dessinteresadament la veritat i l’objectivitat; ensenya la gent a acceptar la realitat, amb meravella i admiració, sense esmentar l’alegria que l’ordre natural de les coses reporta al vertader científic”.
Agnòdice
Agnòdice, nascuda a l’Antiga Grècia (Atenes, aproximadament al s. IV a.C.), és considerada la primera ginecòloga reconeguda. Amb el suport del seu pare, condicionà la seva aparença per tal de fer-se passar per home i accedir als estudis de medicina. Fou a Alexandria, sota la mentoria d’Hipòfil (expert en anatomia i fisiologia), on aprengué aquesta disciplina. S’especialitzà en obstetrícia i va retornar a Atenes per exercir de ginecòleg.
Quan es trobava amb pacients que, per rubor, no volien ser ateses per metges, en privat, es llevava la roba per a que s’adonessin que es tractava d’una dona i, així, en permetessin l’assistència. Altres professionals van començar a envejar el seu èxit i, al no poder-la denunciar per mala praxis, llençaren calúmnies de seducció, abús i, fins i tot, violació a algunes pacients. Aconseguiren, així, portar-la als tribunals i ella es pogué defensar llevant-se la roba de nou. Al reconèixer que es tractava d’una dona, quedà absolta de l’acusació, però se la va condemnar a pena de mort per la doble culpa de fingir ser un home i d’exercir medicina essent dona.
Les seves pacients es van rebel·lar en resposta a la condemna, retraient als jutges que condemnessin a aquella que les havia sanat o havia assistit els seus parts. La resistència organitzada funcionà: Agnòdice fou finalment absolta i se li permeté seguir exercint medicina, aleshores sí, lliurement. A més, amb el temps, els atenesos van modificar les lleis per permetre que tota dona lliure pogués estudiar i exercir medicina, tot i que només podrien tractar a dones.
Hipàtia
Si hi ha una científica (o)culta de l’antiguitat que hagi arribat a estar una mica menys oculta és sens dubte Hipàtia, que ha estat objecte d’estudis, novel·les, quadres i pel·lícules, a més de donar nom a la revista acadèmica Hypatia: A Journal of Feminist Philosophy.
Nascuda a mitjans del segle IV, entorn de l’any 400 va passar a liderar l’Escola Neoplatònica d’Alexandria, on assistien alumnes d’arreu del món bizantí atrets per la fama del seu mestratge. En una època en què no hi havia solució de continuïtat entre filosofia i ciència, va ser també la matemàtica i l’astrònoma més prestigiosa del moment, situació que no s’ha repetit per a cap dona en societats patriarcals com la nostra.
Va fer aportacions a la geometria, la teoria de nombres, les taules astronòmiques i la tecnologia (tot i que hi ha una certa dificultat per discernir les seves contribucions de les del seu pare, el matemàtic Teó). L’amplitud intel·lectual d’Hipàtia s’endevina fins i tot en les crítiques dels seus detractors: encara en el segle VII era objecte d’acusacions com aquestes que li dirigia un bisbe cristià (en no perdonar-li que fos una pagana): sempre estava fent màgia, astrolabis i instruments de música, i va enredar molta gent amb els seus trucs satànics (un astrolabi és un instrument per mesurar l’altura dels astres i així determinar la latitud pròpia).
El març del 415, enmig d’un conflicte que va esclatar a Alexandria, va ser torturada i assassinada per cristians amb procediments d’una crueltat extrema.
Tapputi Belatekallim
Tapputi o Tapputi Belatekallim va viure a Babilònia, Mesopotàmia (actual Iraq) als voltants del s.XII a.C. i és considerada “el primer químic” de la història.
Es tracta d’una perfumista que s’esmenta en una tauleta cuneïforme babilònica que data de l’any 1200 a.C., aproximadament. Tapputi va utilitzar flors, oli i càlam juntament amb cyperus, mirra i bàlsam. Va afegir-hi aigua o altres dissolvents i, després, destil·lant la solució, la va filtrar diverses vegades (és l’esment més antic que fa referència a un alambí, l’aparell que s’utilitza per a la destil·lació). Els mètodes de destil·lació de perfums que va desenvolupar Tapputi es poden trobar al llibre Early Arabic Pharmacology: An Introduction Based on Ancient and Medieval Souces de Levey. Cal destacar que la primera descripció precisa d’una destil·leria no la fa l’alquimista Zòsim de Panòpolis fins al s.IV aC, 800 anys després de què visqués Tapputi.
Finalment, cal dir que Tapputi també va ser l’encarregada del Palau Reial de Babilònia i, d’aquí, li ve el sobrenom de Belatekallim, ja que aquesta paraula és el títol que rep el superintendent d’un palau.
Aglaonice
Aglaonice, també coneguda com Aglaonike o Aganice fou una filòsofa natural grega considerada la primera astrònoma europea. Va néixer a Tessàlia i la poca bibliografia que en queda d’ella debat si ubicar-la als segles II- I aC o cap al V aC. Estudià astronomia a Mesopotàmia i va dominar l’art de predir els eclipsis lunars a partir de l’estudi dels fenòmens celests i els calendaris lunars i solars; i aquesta habilitat la va titllar de l’etiqueta social de bruixa, ja que qualsevol dona que intentés investigar els misteris de l’univers no podia sinó ésser considerada com a fetillera.
En aquella època els fenòmens de l’univers s’explicaven amb les creences en fenòmens sobrenaturals i qualsevol persona que se’n sortís de la línia de pensament podia ser acusat de fetiller, però especialment aquesta matèria d’estudi era atribuïda a les dones.
La seva fama va ser molt estesa, es considerava una de les bruixes més poderoses de “Les bruixes de Tessàlia” i se li atribuia el poder sobrenatural de tenir la capacitat d’atreure la lluna o fer-la desaparèixer. Aquests poders van ser perpetuats a la bibliografia per part d’autors com Horaci, Virgili o Plató. Al text “Gòrgies (diàleg)” de Plató es parla de “les encantadores de Tessàlia, que, com diuen, van baixar la lluna del cel amb risc de la seva pròpia perdició”.
Aglaonice es va convertir en una figura temuda per l’empoderament que havia adquirit. Va ser autora de tractats sobre els fenòmens siderals i professora de Ciències Naturals. A més, durant els s VI-V aC a Atenes va tenir lloc un petit moviment d’emancipació femenina, que apareix en escrits d’Eurípides (“Medea”) i Plató (“La República”); es pensa que Aglaonice va ser una de les protagonistes d’aquestes rebelions.
El 1991 un cràter d’impacte al planeta Venus va ser anomenat amb el seu nom. La papallona Acraea aglaonice també va ser anomenada així en honor seu.
Maria la Jueva
La ciència moderna és hereva de l’Alquímia; l’Alquímia de Maria la Jueva. Tot i que no es conserven els textos originals d’aquesta experimentadora que va viure entre els segles I-III dC a Alexandria, alquimistes posteriors reconeixen a Maria la Jueva com una de les sàvies fundadores de l’art-experimental de la transmutació. Es va guanyar aquest reconeixement per idear I desenvolupar les tècniques i operacions bàsiques de la cuina-laboratori-taller alquímic. La més coneguda pel comú dels mortals és el “Bany Maria”. Efectivament, s’anomena així per ella. També se li atribueix, éssent la primera en descriure’l, el Tribikos, un alambí de tres braços. Va inventor el Kerotakis, un sofisticat evaporador hermèticament tancat que s’emprava per tractar metalls; funcionava escalfant en un cicle tancat (refluxe) substàncies com l’arsènic o el mercuri. En condenser-se els vapors, es dipositaven sobre diferents metalls i acolorien la seva superfície com es pot veure al dibuix
Tròtula de Ruggiero
Tròtula de Ruggiero va ser una metgessa de l’Escola Mèdica de Salerno (Nàpols, Itàlia) que va viure entre principis del segle XI i 1097. L’Escola Mèdica de Salerno va ser la primera escola mèdica en acceptar dones com a estudiants i com a professores, i això va contribuir a què es formés un col·lectiu de dones metgesses molt actives pel que fa a la generació i circulació de coneixement mèdic.
D’entre els escrits que es produïren en aquest cercle, en destaquen dos de Trotula de Ruggiero: el Trotula Major (també conegut com De Passionibus) i el Trotula Minor.
El Trotula Major estava centrat en problemes mèdics relacionats amb l’aparell reproductor femení, i per tant, en els processos de menstruació, gestació i part, entre d’altres. La tasca de l’estudi dels processos de salut i malaltia relacionats amb l’aparell reproductor femení era més fàcil per a aquestes metgesses, donat que tenien millor accés a les seves pacients femenines que els metges masculins. A més, s’ocupava també de la cura de les cicatrius i hi van refinar tècniques de curació de les ferides basades en el tipus de pus que presentaven.
El Trotula Minor versava sobre cosmètica i higiene de la pell. El coneixement relacionat amb la pell s’emmarcava també en estudis per a diagnosticar malalties infeccioses (com la malària, la febre tifoidea) a través de símptomes visuals com la coloració de la pell.
A partir del segle XII els cercles universitaris exclogueren sistemàticament les dones i invisibilitzaren la feina feta per dones de generacions anteriors fins a tal punt que, durant molt temps, es va considerar Trotula com un home. Tot i així, el Trotula Major va continuar essent un llibre de referència fins al segle XVI.
Merit Ptah
(c.2700) Va ser una estudiosa, pensadora i metgessa de l’Antic Egipte, es considera la primera dona coneguda a la història de la medicina i possiblement també la primera dona esmentada a la història de la ciència. Es desconeix quan va morir, si va publicar obres, a qui va atendre, on va treballar… però es dedueix que va ser una figura extraordinària perquè, tot i la seva condició de dona, el seu nom va ésser reconegut i la seva esfinx gravada en una tomba en la necròpolis de la vall dels Morts. El seu fill, sum sacerdot, la va descriure com “la cap dels metges” o “la cap dels físics”.
El seu nom significa “Estimada de Ptah”, un déu creador pels egipcis a qui atribuïen poders sanadors.
La participació de la dona al desenvolupament de la medicina s’ha documentat amb una antiguitat propera als 3500 anys abans de l’Era Cristiana. A les escoles de Sais i Heliòpolis hi havia dones instruïdes que ensenyaven a tractar malalties, diagnosticaven embarassos, endevinaven el sexe dels nadons, feien proves d’esterilitat, tractaven problemes de menstruacions, feien cesàrees i amputaven pits cancerígens.
