Què és?
Les editorials científiques han esdevingut una de les industries més rentables de tots els sectors, essent l’evasió dels costos reals el que fa possible l’ampli benefici. La roda de funcionament d’aquest negoci és la següent:
- Els investigadors, pagats principalment pels governs, s’encarreguen de la PRODUCCIÓ d’articles científics. Quan disposen del producte, l’ofereixen gratuïtament -o fins i tot pagant taxes de publicació- a les editorials.
- Tot i que els editors contractats per les revistes decideixen l’encaix dels articles sotmesos, són altres investigadors del mateix camp els que, de manera voluntària, fan el CONTROL DE LA QUALITAT científica (els revisors).
- Finalment, les institucions científiques compren l’accés a les revistes per tal que els investigadors puguin CONSUMIR el mateix producte que, com a col·lectiu, han creat.
Com s’origina?
L’origen d’aquest negoci se situa després de la Segona Guerra Mundial. L’oportunista Robert Maxwell va liderar la gestació i l’expansió de l’imperi editorial, des de la salvaguarda de diverses revistes que estaven en fallida fins arribar a seduir als propis acadèmics amb el sistema capitalista de producció científica. En aquest sentit, sorgeixen les revistes de temàtica especialitzada, les grans editorials es mengen la competència menys agressiva, i apareix la jerarquització de les revistes, mesurant-ne el prestigi mitjançant el factor d’impacte.
Quin és el seu abast científico-social? Quines són les seves repercussions científico-socials?
Cal tenir en compte que el sistema actual de valoració del currículum dels investigadors, de la projecció d’un grup de recerca, o de l’excel·lència d’una institució, es fonamenta, especialment, en les publicacions. S’estima la quantitat (número de publicacions) i la “qualitat” (en quines revistes es publica i quin és el seu factor d’impacte). Això potencia la producció i, per tant, garanteix el negoci editorial. Al mateix temps, esdevé una eina de CONTROL DEL TREBALL CIENTÍFIC, tant pel que fa al rendiment com a la direcció.
Pel que fa al rendiment, aquest sistema implica el risc d’embrutar el coneixement amb articles molt similars, de poc contingut, amb poc rigor científic, etc., que permetin sumar publicacions. Fins i tot, la necessitat de publicar pot portar al frau per part de l’investigador que presenta els resultats (falsejant-los), o per part dels investigadors que en valoren la qualitat experimental (rebutjant alguna publicació perquè contradiu els resultats de la seva pròpia recerca o perquè li és competència).
Pel que fa a la direcció, cal tenir en compte que els criteris d’interès científic són determinats per cada revista i, per tant, poden decidir quins temes o quin tipus de recerca acceptaran publicar. Així, la investigació científica també està sotmesa a estudiar allò que interessi al capital, en aquest cas, en forma d’editors. Aquest fenomen, que s’accentua en les revistes de més prestigi o en les editorials que generen monopoli, pot provocar que hi hagi investigadors que duguin a terme estudis completats prèviament en altres grups de recerca però que mai han estat publicats perquè els resultats són poc atractius. També contribueix en que no es repliquin estudis per confirmar o refutar la bibliografia, doncs no seran publicables. Per tot això, considerem que el sistema de producció científica tendeix, precisament, a frenar el progrés científic.
Com es manté aquest imperi?
Els investigadors requerim accedir a la bibliografia per prosseguir la recerca, de manera que les institucions científiques es troben pressionades a pagar les quotes d’inscripció a les revistes (incongruents amb la despesa editorial). Concretament, són els governs els qui, a través dels salaris dels investigadors, del finançament dels projectes, i del pressupost per a universitats i centres de recerca costegen el negoci de les editorials científiques. Es tracta d’un TRIPLE PAGAMENT per la producció, el control de la qualitat i el consum. Resulta absurd, doncs, que existeixi un negoci infiltrat en un sistema de producció de coneixement que podria sostenir-se per se i per a tots si l’objectiu consistís en compartir en lloc de lucrar-se’n.
Què hi podem fer?
En aquest sentit, com a primer pas, ja han anat brotant diverses maneres de compartir gratuïtament el producte que nosaltres mateixos, com a col·lectiu, produïm: Sci-hub, ArXiv/BiorXiv, ResearchGate, etc. Tanmateix, algunes d’aquestes opcions poden ser considerades il·legals i penalitzades.
Amb aquesta panoràmica, i tenint clar que la ciència hauria de pertànyer a la societat i no a les editorials, creiem que cal analitzar més profundament el per què de l’expropiació; si, com a comunitat acadèmica-científica, podríem assumir un sistema gratuït o n’acabaríem buscant la finalitat lucrativa; la influència de la corrupció editorial -i/o del lobby editorials i multinacionals que inverteixen en recerca- en política, institucions i comunitat científica; tenir en compte l’elevada proporció d’investigació privada o secreta (com la investigació militar, per exemple) i considerar quin rol hauria de jugar en un sistema de compartició de coneixement; reflexionar sobre l’extensió de la problemàtica (a nivell global) i la dificultat de ficar-hi fre.
