A partir de la lectura dels textos “La fábrica de conocimientos: in/corporación del capitalismo cognitivo en el contexto universitario” de M. Montenegro i J. Pujol, i “Entrevista con Raymundo Sánchez Barraza- A University Without Shoes”, reflexionem sobre els vincles entre la universitat i el capitalisme.
En la mateixa línia que Montenegro i Pujol assenyalen, com a científiques veiem en el nostre dia a dia com la producció de coneixement acadèmic està subjecta als mecanismes de poder, que al seu torn es troben al servei dels interessos del mercat; sentim la precarietat vinculada a l’obtenció de resultats que suposa una transferència de recursos del sector públic cap al privat. La pressió per publicar i patentar per poder obtenir finançament per continuar amb els projectes d’investigació genera una roda que es retroalimenta i no s’atura. Davant d’aquesta panoràmica ens plantegem si l’existència d’un coneixement vàlid no hauria de ser suficient per poder deslligar-lo del mercat i com podríem fer recerca sense la precarietat que suposa estar al servei d’aquest.
Seria possible retornar el coneixement a les comunitats? A l’entrevista a Raymundo Sánchez, coordinador de la UniTierra a San Cristóbal de las Casas es reflecteix aquest salt mental del binomi impossible/possible; les comunitats de “la Universidad de la tierra” han pres les regnes, sense esperar recursos han construït un sistema d’educació intercultural literalment a través de l’adquisició de coneixements pràctics sense caure en l’error de separar coneixement i societat i recuperant el concepte de comunitat definida per l’espai-diàleg i el qüestionament dels dogmes. Podem trobar altres exemples a comunitats indígenes a Oaxaca, Colòmbia, o a la universitat creada per les “madres de la plaza de mayo” a l’Argentina.
Entenem que aquest plantejament sorgeix d’una estructura prèvia i un clima o unes circumstàncies especials que disten de les nostres, però estem convençudes de què nosaltres, conscients del lloc que ocupem dintre del sistema, ens hem de desfer del pensament únic i l’individualisme que ens adoctrina. Avui en dia tenim accés a més coneixement que mai, però la comunitat està trencada, i sense comunitat és impossible lligar la creació de coneixement amb la societat. Per tant, ens sembla que un dels objectius primordials hauria de ser la creació de comunitat i l’educació en el valor i la necessitat del coneixement per a la societat.
A més a més, de la mateixa manera que les arts poden no ser productives per al mercat però són importants per a la societat, també una part de la ciència pot no ser útil per resoldre problemes concrets però aportar al desenvolupament de la societat.
Les societats estan en perpètua construcció, i, allà on hi ha construcció hi ha esperança per canviar les coses. Per arribar a una societat amb una comunitat forta que pugui controlar i aprofitar tant la creació com la gestió del coneixement ens sembla important dur a terme microresistències, desenvolupar i estrendre el pensament crític, fomentar la reflexió sobre la situació actual, enfortir les xarxes actuals i crear-ne de noves, intentar despertar consciències tant a les aules com al carrer, i fer-ho sense caure en jerarquies de poder. Per tot això, hem de fer servir les estructures actuals, però tenint en compte el seu origen, el nostre objectiu i les seves limitacions, i creant-ne de noves que ens ajudin quan sigui necessari.
