Com a grup de pensament crític volem abordar la qüestió de les psicopatologies en el món de la investigació. Aquestes afectacions han experimentat un increment en els darrers anys. Per psicopatologia s’entén un trastorn psiquiàtric comú: l’ansietat, la depressió i l’estrès són les més recurrents en el context científic.
Més enllà de constatar-ho de forma qualitativa en els nostres entorns laborals, en els quals molts de nosaltres n’hem patit o encara en patim, s’han fet intents d’evaluar-ho de forma quantitativa. Per exemple, en un estudi publicat a la revista Science (1) (2) es recollia que el 30% dels doctorands de Bèlgica havien patit ansietat i depressió. Tot i ser clarament il·lustratiu i preocupant, segons les nostres consideracions trobem que és un estudi que té en compte un número molt baix d’enquestats. A més a més, s’ha realitzat a Bèlgica, un país on les condicions laborals estan molt més presents a l’agenda política que en el sud d’Europa, per exemple, on solen ser molt pitjor: dificultats d’accés a beca, feines no remunerades, retallades, etc. Les xifres publicades podrien augmentar en Estats com Espanya. Ara bé, també caldria considerar d’altres aspectes que ofereix el sud d’Europa pel que fa a la qualitat de vida.
Podria semblar un problema trivial, però no ho és ja que es tracta d’un tema tabú en l’acadèmia tal com es demostra en una publicació a The Guardian (3). En l’article s’hi relata la història d’un investigador que va voler recordar un company traspassat en la part final d’un dels seus articles, aquest fet va provocar que moltes revistes desestimessin publicar-lo o demanessin de canviar aquest punt. Tothom s’hi troba en el
“bonrollisme”, però a l’hora de compartir com se sent un mateix apareixen les dificultats.
Les malalties mentals en la investigació no són, generalment, simples problemes individuals medicalitzables, sinó que són el resultat de la relació sociolaboral que s’estableix en aquest àmbit. Són conseqüència d’assetjament laboral ja sigui de forma directa o indirecta; del productivisme feroç; les pèssimes condicions laborals, etc. En definitiva, de la pròpia relació a la qual aboca el capitalisme.
L’anàlisi biologista de la malaltia exclou qualsevol canvi estructural en les relacions socials i redueix el problema a l’àmbit particular, en com “és” el propi individu, i genera dependència d’aquest individu al fàrmac corresponent.
D’aquesta manera, les empreses o institucions tenen poca disponibilitat a tractar aquest tema ja que elles mateixes el produeixen i, alhora, els investigadors s’avergonyeixen dels seus problemes. Uns problemes que topen amb la idea preestablerta del investigador hiperproductiu. En aquest treball immaterial es penquen les 24 hores del dia, no es descansa, i t’autoexplotes. T’exprimeixes amb l’inòcul de l’emprenedor que s’estén pertot. Llargues jornades laborals sostingudes en setmanes sense cap dia de festa, ets tu mateix
el que veu imprescindible i necessari que sigui així.
Davant del discurs hegemònic qüestionem el propi concepte de psicopatologia i la pròpia psiquiatria. Tot i que és cert que aquesta disciplina reconeix el patiment psicosocial, aquest intens malestar constitueix en moltes ocasions una resposta normal davant d’una situació anormal. No acceptem una idea de normalitat establerta per un poder dominant que vol fonamentar conductes funcionals que en garanteixin el seu manteniment. És per això que polititzem el malestar per capgirar-ho:
– Trenquem amb la dinàmica del silenci i compartim les nostres problemàtiques amb els companys i companyes de feina.
– Formem espais col·lectius en les institucions científiques on es puguin posar en comú les psicopatologies per així impulsar una cultura de la cura.
– Lluitem pel canvi a l’acadèmia, però plantegem-nos també la construcció d’ens autònoms que no estiguin fundats en les bases de la jerarquia, el productivisme més salvatge i l’explotació. Servim-nos d’exemples com la universitat de la Terra.
Bibliografia:
[1] http://www.sciencemag.org/careers/2017/04/phd-students-face-significant-mental-health-challenges
[2] https://cienciaconfuturo.com/2017/05/22/investigando-en-el-infierno-el-acoso-laboral-en-la-ciencia/
[3] https://www.theguardian.com/science/head-quarters/2017/aug/10/the-human-cost-of-the-pressures-of-postdoctoral-research?CMP=twt_a-science_b-gdnscience
